Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 7 de març de 1927 - 5 de febrer de 2023), reconegut escriptor i periodista català, distingit notablement per la seva habilitat com a cronista, va trobar a Solius un espai tranquil on reposar de la ciutat als estius. Amb tot, la seva vocació pel periodisme i per l’observació no es veuria mitigada per les vacances; ans al contrari, el fet de poder caminar tranquil pels boscos i camins va fer que Espinàs escrigués diverses notes referint-se a la població de Santa Cristina d’Aro, la seva cultura i el seu medi natural. El recull d’anècdotes i historietes que l’autor acumulava dels seus viatges a peu els acabaria plasmant en petites cròniques.
Acollint-nos, doncs, sense tractar d’acostar-nos, al joc de paraules i a l’escriptura d’Espinàs, des de l’Arxiu, hem volgut jugar amb la metàfora de les postals, referint-nos sempre als escrits relacionats amb Santa Cristina d’Aro. Cadascun dels textos que a continuació es presenten poden, d’alguna manera, ser una postal metafòrica d’un espai o d’una situació. De totes maneres, al final de l’escrit trobareu un petit llistat on es relacionen “les postals” amb l’escrit original de Josep Maria Espinàs.
Sense voler, l’escriptor barceloní va fer de Santa Cristina d’Aro un espai únic, encantador i màgic. Les seves postals, amagades en petites cròniques escrites, ens ensenyen un poble diferent del qual coneixem a ull nu; ens descriu una tradició i una història que només es pot conèixer si caminem. Amb la singularitat de la seva escriptura capturà l’essència d’un poble que, a simple vista, és “un més del Baix Empordà”, i el convertí en únic; Espinàs atorgà màgia i història a un municipi petit, tímid, però amb una gran cultura i tradició. A més, no només se centrà en les persones, que ja sumaven centenars d’anècdotes, sinó que es fixà en uns éssers immòbils, aquells que custodiaven els secrets del pas del temps: les alzines sureres.
Postal de la Vall d’Aro
Josep Maria Espinàs, en el llibre Les comarques del principiat, editat l’any 1978, dedicà unes línies a la Vall d’Aro:
“Oficialment empordanesa, però lligada amb La Selva, la Vall d'Aro presenta un tipus de paisatge que m'agrada molt. És un espai ben emmarcat, amb el doble encant de la varietat i l'ordre. És una delícia d'equilibri amb la col·laboració de diversos ingredients: taques de pins, el verd una mica més grisós de les alzines i els suros, la ingènua florida dels cirerers; l'ocre dels camps llaurats, i són aquests camps llisos els que dibuixen el relleu de les arbredes; i després les masies, repartides com punts estructurals del paisatge, posant-hi el contrapunt humà.”
Vista general de l’església de Solius i el seu entorn. En primer pla un bosc d’alzines sureres (1900-1969, aprox.). Autoria: desconeguda. Col·lecció de documents gràfics sobre Santa Cristina d’Aro (AMSCA, 14.16, 00253).
Postal de l’alzina surera
En una mena de “post” a un portal educatiu, Espinàs dedica unes paraules a l’alzina surera, arbre característic a la Vall d’Aro. De fet, l’autor del text comença parlant dels seus caps de setmana d’estiu envoltats d’alzines sureres, fent referència a la seva segona residència a Solius. Parla de l’arbre i el personifica atorgant-li un caràcter independent amb presència esquerpa, la qual fa que manqui d’amabilitat. Diu que el suro, a diferència d’alguns pins que semblen de conserva, és una cosa viva i apassionant. De nou, els personifica, lamentant, aquesta vegada, l’strip-tease que han de fer perquè es pugui aprofitar el suro. Diu Espinàs: “quan perden l’escorça perden la força”. I conclou el text, amb pena, declarant que el suro viu en una ganyota perpètua prou justificada, i que per això no ens ha d’estranyar el seu posat dramàtic.
Dues dones traginen llenya de bruc pels camins de Solius prop d’un suro (1927). Autoria: Joan Sabater Casanovas. Col·lecció de reproduccions de documents gràfics sobre Santa Cristina d’Aro. Col·lecció d’Agustí Roldós (AMSCA, 15.26, B111, 07080).
Postal d’ell i ella
Sota el títol Ell i ella, Espinàs explica una anècdota molt especial referent a un matrimoni de Solius, i la curiosa manera que tenien de referir-se l’un de l’altre: “En Joan ha vingut amb la seva ella”, esent “ella” la muller. L’autor destaca la simplicitat i comoditat extraordinària de referir-se així, alhora que és una solució força moderna. Destaca que s’allunya de l’apropiació barroca i/o convencional de dir: la meva dona o el meu home. Tot i que ressalta haver sentit dir a Maria Aurèlia Capmany i Teresa Pàmies “el meu home” amb una naturalitat gens possessiva. I defensa, en últim terme, la naturalitat de referir-se al o la membre del matrimoni pel seu nom: coneixes la Mònica? Amb tot, la fórmula dels pagesos de Solius agrada a Espinàs i diu que tindria gràcia fer-la servir.
Miquel Lloveras a l'entrada de can Llaurador, amb familiars, fent cistelles (1950-1959, aprox). Autoria: desconeguda. Col·lecció de reproduccions de fotografies del llibre L’Abans. Santa Cristina d’Aro. Cessió de Carles Aulet Lloveras (AMSCA, 15.27, 10869)
Postal de la vida monàstica
Josep Maria Espinàs dedicà unes línies al diari Avui, en la seva secció “A la vora de...”, per parlar de la vida monàstica i el monestir de Poblet. Tot i que el text se centra en el monestir de la comarca de la Conca del Barberà, l’autor fa referència als monjos del monestir de Solius. De fet, aquest escrit és una breu, però simpàtica reflexió dels monjos cistercencs del monestir de Solius. Els descriu com a persones treballadores i alegres; diu que possiblement és perquè compaginen la pregària amb l’activitat, i perquè no se sotmeten a més dogmes dels que creuen necessaris.
Monjos del Monestir de Solius (1985). Autoria: Desconeguda. Fons: Diari de Girona (Arxiu Municipal de Girona, CRDI, 258023)
Postal màgica
A Meravellem-nos, Josep Maria Espinàs “dibuixa” una postal on la protagonista és la màgia i, per tant -i en decrement- el mag “Xevi”, nascut a Santa Cristina d’Aro. En un dels paràgrafs de la crònica, l’autor ens descriu a l’il·lusionista que ha fet possible el cinquè Encontre Màgic Internacional a la Costa Brava, alhora que agraeix a l’Ajuntament de Platja d’Aro per haver presentat i representat tota l’actuació en català, tot i ser un esdeveniment internacional.
Si us fixeu en l’any de la publicació (1986) podreu concloure -i, si no, us ajudem nosaltres- que és el mateix any que el mag Xevi fou entrevistat al "programa identitats" de l’escriptor barceloní Josep Maria Espinàs i Massip. Per tant, podem veure una relació notable, on sobretot Espinàs demostra un gran interès en la màgia de Xavier Sala i Costa.
Vegeu un fragment de l'entrevista aquí.
Actuació de l’il·lusionista Xevi a TV3, en el marc de l’entrevista que li va fer Josep M. Espinàs al programa Identitats (1986). Autoria: desconeguda. Col·lecció de reproduccions de documents de Xavier Sala Costa. Cessió de Xavier Sala i Costa (AMSCA, 15.30, 09443)
Postal del restaurant Can Romanyà
Continuant amb les publicacions al diari Avui, us presentem l’escrit “Probabilitats” en què Espinàs escrigué un text que gira entorn de l’estadística i la probabilitat. L’autor explica que quan surt els caps de setmana de la ciutat de Barcelona acostuma a dinar a un restaurant de Santa Cristina d’Aro: Can Romanyà. A més d’ell, una parella, també barcelonina, dina al restaurant. La probabilitat es dona quan un cap de setmana Espinàs no marxa de Barcelona i dina en un petit restaurant familiar a prop de casa seva. El sorprèn un matrimoni. És el mateix que es troba sovint a Can Romanyà. La probabilitat de trobar-se en aquell establiment era relativament ínfima, ja que segons explica l’autor, els enamorats no acostumaven a romandre a la gran ciutat els caps de setmana i, encara menys, que s’apropessin a un barri que no era el seu. A partir d’aquesta anècdota, Espinàs comença a descriure una sèrie de fets on l’estadística ensopega, i la probabilitat es converteix en quelcom recurrent en la vida. Segons diu l’autor: “tenim una experiència d’atzar contínua”.
Maria Rosa Pijoan i Antònia Minguet a davant de l'hostal Romanyà (1955-1959, aprox). Autoria: desconeguda. Col·lecció de reproduccions de fotografies del llibre L’Abans. Santa Cristina d’Aro. Cessió de M. Rosa Pijoan Arbusé (AMSCA, 15.27, 11151)
Postal dels bolets
Possiblement, aquesta és una postal de veritat, ja que realment Espinàs va escriure un text per a ser inserit en un punt de llibre -que també pot ser vist com una postal-, que serviria d’obsequi per a tots els participants en el certamen de la Cuina del Bolet de l’any 2003, organitzat pels ajuntaments de Santa Cristina d’Aro, Castell-Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols i Llagostera. A continuació el punt de llibre:
Punt de llibre amb text de Josep Maria Espinàs i Massip. Autoria del text: Josep Maria Espinas i Massip (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, Fons de l’Ajuntament)
Postal de la preservació de Solius
L’últim text que hem pogut localitzar de Josep Maria Espinàs referent a Santa Cristina d’Aro és una nota breu al diari El Periódico on l’autor s’endinsa en la “lluita” per salvaguardar Solius de l’explotació urbanística. Inicia el text parlant del seu estiueig a Solius, “en un racó silenciós i arbrat de la Vall d’Aro”. Parla d’un espai tranquil on la calma predomina, i no és fins Nadal que el poble rep més visites del normal a causa dels diorames esplèndids que un dels monjos construïa.
Després de l’harmoniosa descripció d’un espai idíl·lic, l’autor enceta el seu manifest per “Salvar Solius” de l’amenaça urbanística i ecològica, ja que a inicis de la primera dècada del segon mil·lenni, es planejava construir a l’entrada de la vall un polígon industrial amb setanta-dues naus. També explica com ell anava a comprar a una pagesa amiga una dotzena d’ous, i com ara es planteja construir una fàbrica de pollastres d’engreix, amb la previsió d’obtenir vuit-centes trenta-cinc tones de gallinassa anuals. Amb l’angoixa d’aquesta realitat, Espinàs planteja modificar el “famós” eslògan de “Salvem la Terra” per “Salvem les terres”.
Tall a la variant de Santa Cristina d’Aro, a l’altura del mas de la Musiqueta, organitzat per Salvem Solius (07-11-2004). (Cessió de Glòria Jara)
Publicacions de Josep Maria Espinàs sobre Santa Cristina d’Aro i la Vall d’Aro:
- Espinàs, J. M., i Pla, J. (1978). Les comarques del principat. Editorial Blume
- Espinàs, J. M. (s.d.). L’alzina surera. Un viatge literari per les comarques de Catalunya. http://www.xtec.cat/~evicioso/baixempo/suro.htm
- Espinàs, J. M. (14 de maig de 1995). A la vora de ...: Ell i ella. Avui, p. 83
- Espinàs, J. M. (5 d’octubre de 1983). A la vora de...: Monjos. Avui, p. 32
- Espinàs, J. M. (21 de maig de 1986). A la vora de...: Meravellem-nos. Avui, p. 40
- Espinàs, J. M. (15 de desembre de 1983). A la vora de...: Probabilitats?. Avui, p. 40
- Espinàs, J. M. (2003). Els bolets de Solius [Punt de llibre]
- Espinàs, J. M. (7 de setembre de 2016). Salvem les nostres terres amigues. El Periódico. https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20160906/salvem-les-nostres-terres-amigues-5364184
Per poder llegir les cròniques d’Espinàs ressenyades al diari Avui, haureu d’anar a l’hemeroteca digital de l’Ajuntament de Girona. Cal que feu doble clic aquí, i que a la consulta avançada marqueu el diari Avui i seleccioneu la data que voleu trobar.
Autoria del text:
Lautaro Joaquin Remedios Balles
