Troballa destacable d’un forn tardoromà a la necròpolis de l’església vella de Santa Cristina d’Aro

Un dels interrogants que ha suscitat el jaciment de la necròpolis i església paleocristiana de Santa Cristina des del moment de la seva descoberta és el context habitacional, domèstic i/o productiu que donà origen a l’espai cultural.

Durant els treballs arqueològics de 2021 es detectà una estructura subterrània que evidenciava algun tipus d’activitat relacionada amb la combustió.

En la present intervenció s’ha excavat una part. Tot i que els treballs es troben en curs, fins el moment i a la llum de les troballes, es pot afirmar que es correspon amb un forn. Es tracta d’una estructura parcialment semisoterrada i excavada en el terreny natural, de planta circular d’1,30 m de diàmetre i secció cilíndrica. Conserva una porció del laboratori o cambra de cocció. També s’ha evidenciat la graella, la superfície sobre la qual es col·locaven els objectes a coure. La graella està construïda amb terra cuita i presenta 21 orificis reparats i/o parcialment obliterats amb material constructiu i ceràmic (tegulae, imbrices i dolia, elements de les antigues teulades i grans recipients d’emmagatzematge). Aquests orificis feien la funció de fumeroles i servien també per a controlar coccions més oxidants (i obtenir materials vermells o ataronjats) o més reductores (donant lloc a objectes grisos o negres).

En relació amb això, les parets del laboratori i la superfície de la graella apareixen amb diferents coloracions de vermell, ataronjat, gris i negre. Les parts més vermelloses podrien indicar l’existència d’una atmosfera amb més oxigen, i les de tonalitat fosca s’haurien originat en un ambient més hermètic. La graella ha aparegut fragmentada, però aquest espai no ha revelat encara el sistema que la sosté (poden ser pilars, columnes o pilastres, més o menys centrades dins la cambra de combustió). En les parets de la cambra de combustió s’observa una coloració més vermellosa en el costat Est. Molt probablement això podria estar indicant la zona amb una major presència d’oxigen. Amb aquesta idea, va continuar l’excavació arqueològica, a la recerca del praefurnium, l’accés a la cambra de foc i a través del qual s’introduïa el combustible.

És necessari remarcar que a les cotes superiors del forn es van excavar 2 tombes sobreposades i a diferent profunditat.

Els materials ceràmics i constructius recuperats a l’interior de la cambra de cocció permeten situar l’abandonament de l’estructura en època tardoromana, entre els segles VI-VIII: hi ha una escassa presència d’importacions (escadussers fragments d’àmfora africana i ceràmica africana Clara D) i abundant ceràmica comuna, especialment una forma d’olla que podria correspondre a material de rebuig del forn.

A diferència del forn romà de Solius, de planta rectangular, majors dimensions i sense construccions properes amb una variada funcionalitat, l’estructura de combustió de la necròpolis paleocristiana de Santa cristina d’Aro es troba relacionada amb una zona d’hàbitat i/o productiva que ràpidament fou integrada com a espai de culte.