A continuació us mostrem els relats de les persones guanyadores del 7è concurs de Microrelats de Dones:
- 1r Premi: Núria Oliva i Barceló per "Un carret de fil, trenta, quaranta i mil"
La meva família és un cabdell enredat on es barregen els fils i les llanes més variats. Quan els pares van deixar d’embrutar-se les mans d’amor, els fils es van començar a enredar. La Cristina, la nova parella de la mare, ho va fer canviar tot: de cop jo tenia dues mares i un fil més al cabdell.
El pare, que sempre havia sigut un home ben plantat, va anar a viure amb la Laura. El fil es cargolava. El pare, ho era ara també dels tres fills de la Laura. La troca s’embolicava i de cada dues setmanes en passava una amb els tres mitjos germans que havia acabat de conèixer. Un tros més de llana que es nuava a la meva ment.
Així, amb un pare, una mare, dues madrastres, tres nous mitjos germans i els bessons que esperava la Cristina, no sabia mai qui era qui; ni tan sols qui era jo. A la pregunta tan senzilla com: quants germans tens?, jo cada dia responia una cosa diferent o em quedava muda, segons l’interlocutor.
Avui agafo el cabdell i en faig d’ell una bufanda; és un calidoscopi de textures i colors. Una bufanda que escalfa el cor i que m’acompanya on vaig. El fil està desenredat, la bufanda és preciosa, però per mi, de moment, no li cal cap més fil.
- 2n Premi: Robert Carrió Caldelas per "Perdoneu-me"
Us veig atabalades i cansades a casa, preparant el sopar tot i el cansament d’una llarga jornada, i em sento avergonyida. Tinc aquella sensació de buidor a la panxa, previ a la sensació de vertigen extrem, i unes ganes boges d’esclatar a plorar. Però de moment, aguanto ferma.
Ivette, no sé pas com t’ho fas, sempre tant activa. Has tornat aquesta tarda d’un viatge de tres dies a París per temes de feina, i ja tens el mànec d’un ganivet de cuina a les mans. Un bon descans només requereix d’un canvi d’activitat, em dius tot sovint amb aquell somriure que genera uns divertits clotets a les teves galtes.
Victòria, i tu? Sempre tan planificadora, no t’agraden gens les sorpreses. El calendari del despatx és la teva eina més preuada, encara no l’has substituït per l’aplicació del mòbil, perquè dius que les coses s’han de visualitzar per compartir-les eficaçment. Com a contrapunt però, ni la Ivette ni jo compartim la teva fal·lera pel control, i som més avesades a l’atzar i la rauxa. Que en som de felices totes tres!
Tanmateix, avui us he fallat, he preferit evitar el conflicte enlloc de plantar cara. Estic cansada, de la incomprensió, dels prejudicis, d’aquestes mirades que amaguen a voltes curiositat, perplexitat, burla o simplement por a la diferència. Avui al nou grup de l’esplai, no he protestat quan han preguntat pels nostres pares. Podeu creure que encara no han canviat els formularis? Perquè em pregunten per ell? N’estic farta!
I penso, mares, ajudeu-me, doneu-me alè per rebel·lar-me cada vegada i defensar allò que som, allò que valorem i estimem.
M’adono que una llàgrima finalment em llisca galta avall, i quan aixeco el cap veig que totes dues sou davant meu, agafant-me les mans, ...donant-me forces, com sempre.
- 3r Premi: Igone Bartumeu Juvanteny per "Estima'm així, mare"
La mare va abaixar el cap i una llàgrima li va rodolar per una de les seves galtes pàl·lides i toves. Fred, jo no més vull el millor per tu, la Mary és bonica i el poble callaria d’una vegada, va afegir amb la veu trencada.
Aquell mateix vespre, en Fred havia agafat un parell de mudes i havia fet autoestop.
Ben entrada la matinada va arribar a Sikeston, on vivia des de feia dotze anys.
Durant tot aquest temps, només una postal amb la seva adreça dient que estava bé. Mai va rebre resposta. La seva mare va preferir inventar-se una historia bonica que va intentar escampar pel poble.
Una tarda d’estiu va trobar un sobre crema amb el seu nom escrit amb lletra impecable dins la bústia. En veure’n el remitent, va quedar glaçat.
El pare estava molt greu. Un càncer terminal. S’imaginava la mare fràgil i poruga.
Tenia a tocar una vida d’àpats en solitud, nits fosques i llençols freds. Marxaria amb l’autobús a les vuit.
El funeral era l’endemà. Havia arribat a temps.
Va pujar a l’habitació. Estava intacta. La mare li va voler desfer la bossa. En Fred li va prendre amb contundència.
L’endemà es va llevar abans que es fes clar. Va obrir la bossa i en va treure els rulos. S’hi va embolicar un ble de cabells, després un altre i un altre. Va dibuixar-se la ratlla dels ulls. Es va pintar els llavis i, vestit de negre rigorós, es va calçar unes sabates de taló de cinc centímetres i va sortir de l’habitació.
La mare l’esperava al capdavall de les escales. En veure’l va notar com li faltava l’aire i les cames no li aguantaven el cos. Va caure tota rodona al terra.
