caenfrdeitptrues

Agustí Calvet “Gaziel” i Santa Cristina d’Aro (1963)

L’il·lustre escriptor i periodista Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols 1887 – Barcelona 1964) no adoptà el pseudònim de Gaziel fins l’any 1914, quan ja s’havia donat a conèixer com a escriptor literari i, després, periodista de temes polítics i culturals. Va començar a ser conegut per les seves cròniques de la Primera Guerra Mundial per a La Vanguardia, des de París, i acabà per ser el director únic del diari esmentat (1933-1936). Després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, es va moure per les penombres de l’ostracisme i el viatge interior i, públicament, fou oblidat. Els últims anys de la seva vida va renéixer, ara com a escriptor i assagista en català.

Fou en aquest període en què Gaziel va escriure Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols) (1953) i Sant Feliu de la Costa Brava (Burgesos, navegants, tapers i pescadors) (1963), edició molt ampliada de l’anterior.

Portada de l’edició original de Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols) (1953).Portada de l’edició original de Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols) (1953).

És a Sant Feliu de la Costa Brava (Burgesos, navegants, tapers i pescadors) (1963) on es troben les majors referències al nostre terme i als afers que l’afectaven pels volts del canvi de segle, del XIX al XX: el carrilet; la indústria surotapera; els balls de Carnestoltes, com el de “la Gitana”, que es portava a terme al barri de la Teulera de Santa Cristina, o el d’”En Serrallonga”, la lletra del qual fou arranjada pel rector de Solius; les Gavarres o l’aplec de Sant Baldiri.

També va escriure-hi sobre les platges i cales del tram de costa entre Sant Feliu i Tossa i, en concret, de Canyet. Hem escollit un text d’aquesta temàtica per tal de commemorar els cinquanta anys de la mort de Gaziel. 

Les platges

La Conca, Giverola i Pola

Entre la punta de S’Agaró i la vila de Palamós –ni a cala Pedrosa, ni a la Conca (amb la seva homèrica punta Prima, digna de Nausica), ni al llavors interminable sorral desolat de Platja d’Aro, ni a les calanques de Sant Jordi i el Putget de la Cadira, ni a la ribera de Calonge, de Sant Joan o del Collet –mai no hi trobàveu ningú que us fes nosa. Els pocs camins travessers semblava que no menessin enlloc, de tan encantats com els vèieu a la vora de l’aigua, enmig d’una pau i d’una solitud profundes. Un carro de semal, que caminés per la costa de Pinell, el sentíeu trontollar més d’una hora, sense que se’l veiés per res, fins que la seva remor es perdia pels revolts del camí de la Ganga. El grinyol rovellat de la corriola d’un pou, on treien galledes per regar un tros d’horta sorrenca, bastava per a ratllar el suau i enorme bleix de la mar, que mai no para. Un Pardalet que piulés a la Platja d’Aro, el sentien a la Teulera de Santa Cristina.

A la Conca –una de les cales més perfectes de tota la costa-, només s’hi veia, a l’ombra de la pineda que la tanca al fons, una caseta, gairebé una barraca d’obra, mig amagada entre el brancatge, de parets pintades amb llet de calç blavissa, finestrons verds i una teulada vermella. Era un modest berenador – la primera fantasia que a un ric d’aquesta comarca se li hagués acudit, per fruir d’uns paratges com ja no en quedaven en els països on sabien de tot, menys de viure sense complicar les coses. L’havien construït, naturalment, uns estrangers, els Bender, la família alemanya que havia vingut a establir-se a Sant Feliu atreta pel suro. Originària del Nord, sabia el que és tenir a l’abast una costa com aquesta –i a més totalment abandonada dels indígenes, pràcticament sense amo. Els devia semblar talment que somniaven. Amb el suro, aquesta família havia guanyat molts diners. Molts més n’hauria fets si, per comptes de donar-se a la indústria tapera, hagués entès a fons aquell somni, comprant, en lloc de boscos o partides de suro, puntes i cales, pinedes i platges. No va caure-hi –i això ha de consolar-nos, als fills badocs de la costa, que tampoc no ho sabérem fer. Això, i l’haver estat dels homes senzills que, la vida, l’hem aprofitada millor, perquè si és ben cert que no sabérem fer-nos multimilionaris quan n’era l’hora, en canvi la felicitat natural, que no es ven ni es compra amb diners, prou vàrem fruir-la.

Les cales i platges potser més estimades dels guixolencs eren, però, les poques que hi ha a garbí, entre Sant Feliu i Tossa. Segurament eren les preferides, a més de ser tan belles, perquè en tota la Costa Brava no n’hi havia de més amagades i desertes. El llarg penya-segat estès damunt la mar, entre una vila i l’altra, en forma de mitja lluna, era –i encara és- pràcticament inabordable, fora dels pocs indrets on l’aigua penetra una mica terra endins. El seu aspecte, tot i que la serralada no és gaire alta, sembla més aviat ferest. Fou per això que Ferran Agulló, contemplant-lo des del cim de Sant Elm, va batejar tota aquesta costa, des de la Tordera fins a França, amb el nom de Costa Brava –essent així que més aviat és dolça, alegre i blana. I abans que s’hi obrís en aquest tram la carretera de Sant Feliu a Tossa (una corniche que els francesos n’haurien fet l’autostrada més bella del nostre litoral), el penya-segat era un tou de selva marítima on només es podia penetrar per corriols de bosc, entre esbarzers i brossa, saltant barrancs i endinsant-se en fosques afraus que semblava com si no tinguessin sortida. Fins fa molt pocs anys –es pot dir fins ahir–, en el gran triangle que té per vèrtex Sant Feliu, Tossa de Mar i Llagostera, no hi havia hagut mai res més que alguns ermitatges i cases de pagès per les solituds ferrenyes. Però des d’ells s’albirava en la llunyania, com un teló de fons, la blavor de la mar –talment una visió conhortadora. Un cop expulsats els francesos del monestir guixolenc i esvaïts els vells ermitans –que durant segles n’havien estat els amos–, només quedaren en tot el massís un grapat de masovers, gairebé retornats a l’edat de pedra, les bestioles salvatgines, els carboners que de tant en tant hi feien carbó d’alzina, els caçadors de perdius i conills, amb prou cama i pit per a endinsar-se en uns paratges tan trencats, i els cercadors de bolets, que a la tardor hi venien de bon matí a espinar-se, per tornar-se’n al capvespre, amb els cistells carregats de reigs, rovellons i pinetells. Era, en realitat, l’únic tram de la Costa Brava que mereixia relativament un nom tan mascle com el que li ha escaigut per atzar.

Seguint de mar estant la serralada, bon punt la barca dobla, camí de Tossa, la punta de Sant Elm, amb la seva graciosa ermita a la carena, si es gira mal temps no li queda més remei que arribar a Tossa, sigui com sigui, o retornar a Sant Feliu. Amb la mar desfermada i el vent que l’empeny en tota la ribera de l’esquerpa muralla no hi ha un sol indret on atracar. L’estreta cala del Vigatà, sota mateix de Sant Elm, a redós del Llevant, no té sorral, sinó un fons de rocs temible: per a fondejar-hi a la vora, és pèssima, i per a saltar en terra, només que faci una mica de mar, s’esdevé un gran risc. Des d’allí fins a Canyet –el barranc més profund de la costa, a mig camí, si fa no fa, entre Sant Feliu i Tossa– només blanquegen sota l’espadat ferreny clapejat d’atzavares i figueres de moro, unes orles blanquinoses que, vistes de mar enfora, semblen cintes de platja, però apropades es tornen sinistres mandíbules de penyals, on la mar rebenta amb tanta força que una barca s’hi rompria com una clova de nou. En arribant davant de Canyet, el desguàs del barranc té dues branques que formen altres tantes platgetes, abordables amb bon temps o amb mar tot just moguda; però enmig d’un temporal, per petit que sigui, una barca farà bé de mirar-se-les de lluny i passar de llarg de pressa.

Tossa era llavors un llogarret només de pescadors molt pobres i de contrabandistes no massa rics, sense a penes estiuejants, sense ni un sol turista –net i polit com un corn marí llençat pel temporal damunt la sorra de la platja. Calia, però, arribar-hi. Els únics refugis possibles, anant-hi des de Sant Feliu, per mar, no comencen fins més enllà de la gran esllavissada de Salions, ja més a prop de Tossa que de Sant Feliu. Eren, sobretot les tres cales sense parió: Giverola, Pola i Cala Bona. (Dic eren, i no pas són, perquè les hem perdudes per sempre, violades bàrbarament pel turisme de masses). Es trobaven –com els masos i els ermitatges– a les entranyes de la serralada, però arran de mar, sense carretera ni a penes camí fressat per a anar-hi de terra estant, despenjant-se pel pendís abrupte. Els pocs que ens hi arribàvem fruíem d’una sensació no pas semblant a cap altra: era com si anéssim als paratges innominats on s’acaba el món; és a dir, exactament iguals als altres on el món degué començar algun dia. L’arribada a les cales, per mar, remant o a la vela, era talment com si estrenéssiu un racó de naturalesa, encara no vist ni tocat per ningú. Els grans descobridors de continents inexplorats no veieren ni sentiren pas res de millor ni de més nou i fresc que nosaltres, quan doblàvem la punta de Giverola i albiràvem a dins la platja groga, humida i deserta, com la carn d’una petxina badada al sol en el silenci absolut i la pau meravellosa de l’alba.

[Text extret de Sant Feliu de la Costa Brava, dins GazielObres completes. Obra catalana. Barcelona: Selecta, 1970, p. 372-374].

Hora de l'aperitiu, a Rosamar –Canyet–, un dia d’estiu de 1958 (Biblioteca de Catalunya. Barcelona)

Hora de l'aperitiu, a Can Sacrest (Urb. Rosamar, Canyet, Santa Cristina d'Aro), l'estiu de 1958. D'esquerra a dreta: Glòria, Cassimir, Pere Sacrest –el propietari de la finca de Canyet, després urbanització “Rosamar”–, Josep Pla, Josep M. Cruzet –l’editor de Gaziel– i Agustí Calvet "Gaziel". (Autor: desconegut. Fons Agustí Calvet Pascual de la Biblioteca de Catalunya).

Subscriure's

Subscriu-te als butlletins de l'Ajuntament i rebràs les notícies al teu correu electrònic...

Twitter

Facebook Ajuntament